Gioconda Belli, El ojo de la mujer

MENSTRUACIÓN

Tengo
la "enfermedad"
de las mujeres.

Mis hormonas
están alborotadas,
me siento parte
de la naturaleza.

Todos los meses
esta comunión
del alma
y el cuerpo;
este sentirse objeto
de leyes naturales
fuera de control;
el cerebro recogido
volviéndose vientre.

Sant Jordi

AVUI LES FADES I LES BRUIXES S’ESTIMEN

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s’estimen.

Han canviat entre elles escombres i varetes.

I amb cucurull de nit i tarot de poetes

endevinen l’enllà, on les ombres s’animen.

És que han begut de l’aigua de la Font dels Lilàs

i han parlat amb la terra, baixet, arran d’orella.

Han ofert al no-res foc de cera d’abella

i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,

com la serp cargolada entorn de la pomera,

i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,

esbalaïda veig que vénen cap a mi

i em cridem perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol

Fragment des de Sal oberta

Parla'm encara. I més.
Ja ho sé que no t'entenc,
que una llengua estrangera
m'adreça des de tu
el seu reclam furtiu

Rosa Leveroni

IX

Ploro pels somnis que no deixen rastre
i pels mots que es resolen en silenci;
per totes les tendreses sense objecte
i les mans buides de les mans amigues.

Més Maria-Mercè Marçal...

A Renée Vivien

Dues dones: un pacte
més enllà del desig,
inscrit arreu i enlloc.

Dues dones: alhora
fer néixer i néixer, vives
en el nom i en la carn.

Un pacte: més enllà,
ençà i en el desig.

Més Palau i Fabre, quin personatge...

Cançó breu

Totes m'estimen a mi
i jo les estimo a totes.
Vagarejo, pelegrí,
al llarg d'un somni de noies.
Doneu-me un cor més petit,
que aquest que tinc no se m'omple.
Només l'anhel d'infinit
i el vent, per les quatre portes...

Salamandra

El baix de la faldilla se m’havia tornat negre, sentia el foc als ronyons i, de tant en tant, una flama em mossegava el genoll. Em va semblar que les cordes que em lligaven ja estaven cremades. I aleshores va passar una cosa que em va fer estrènyer les dents: els braços i les cames se m’anaven escurçant com les banyes d’un cargol que una vegada havia tocat amb el dit, i a sota del cap, allà on el coll s’ajunta amb les espatlles, sentia que una cosa s’estirava i em burxava. I el foc xisclava i la resina bullia... Vaig veure que alguns dels que em miraven alçaven els braços i que altres corrien i topaven amb els que encara estaven aturats, i tot un costat de la foguera es va enfonsar amb una gran esquitxada d’espurnes, i quan el foc va tornar a cremar la llenya ajaguda, em va semblar que algú deia: és una salamandra. I em vaig posar a caminar per damunt de les brases, molt a poc a poc, perquè la cua em pesava.

La meva Cristina i altres contes. Fragment de La salamandra. Mercè Rodoreda

Palau i Fabre

Missiva

T'escric amb llapis vermell, mots de foc;
parlo del bes i ja és besar-te un poc.